dissabte, 28 de juliol de 2007

NI DEL CEL NI DE L’INFERN / 1- Podrem parlar encara, no?

Lluís M. Segrelles


Ha fet falta que els socialistes valencians, amb Joan Ignasi Pla al capdavant, s’hagen reunit amb els seus homònims de la resta de la Corona d’Aragó perquè la caverna massmediàtica del PP i l’ “equipo mediàtico habitual” haja començat a perdre l’oremus i atacar enfurismats el que no és més que una reunió que fa molt de temps que calia haver fet, i que cal continuar fent de manera habitual, perquè tots aquests territoris han (hem) tingut una història foral en comú que el centralisme va malbaratar; i a hores d’ara, tenen (tenim) més interessos que mai en comú. I quan dic “tenim” m’estic referint a la ciutadania en general, on també m’atrevisc a incloure als empresaris que toquen els peus a terra, i no aqueixos senyors que els malrepresenten (menut paperet han representat!) i que ballen al toc del xiulet del poder temporal actual.
Si s’han ajuntat i parlen els sociates de federalisme, els de “tots a una veu” (la seua) engeguen la màquina de les botifarres de la “Gran Catalunya”, i a fer por, quan el poder que ens fot els duros (ara, euros), i coses més substancials encara, des de fa anys no és altre que el del “Gran Madrid” (prolongació Benidorm). I els estudis econòmics recents són bastant esclaridors. Només trauen a passejar l’anticatalanisme més visceral quan els seus amos tenen les de perdre, o comencen a posar-se nerviosets.
I si no estàs a favor d’ells, estàs contra ells. Tornen a plantejar descaradament i de manera torçuda la divisió entre bons (ells, clar, per supost, faltava més) i dels dolents (tots els altres, per si de cas). Genuflexos davant el poderós i fanfarrons davant el pobre i el dèbil. I d’ací a criminalitzar qualsevol que no combregue amb el seu pensament únic (crec que d’idees van curtets), només hi ha un pas. Ja està bé, senyores i senyors! Que no ens xuplem els dits!
Quan s’hi proposen d’altres eixides distintes a la seua única que els interessa en cada moment, tot ja va malament. És que ni la qüestió dels maltractaments a les dones, que concita de boqueta un consens social més que respectable, és suficient motiu per a consentir que algú dels altres fa o pensa alguna cosa que està bé. La qüestió és no deixar-los surar: ni a Pla, ni a Ribó, ni a Mayor (el Pere, no confonguem, xe). Que si no vota al Congrés, que si són comunistes (us sona la cançoneta?), que si només volen la poltrona...
I ells, vinga plans de xoc (no aniria la cosa tan bé, vitat?) inservibles per altra banda. Posen en marxa els altaveus propagandístics com l’abominable Canal Nou (“la Comunitat Valenciana és la que més...”), i emisoretes d’informació pagada i en llengua forana, perquè quede clar en quin país estem. I ho diuen i s’ho creuen. Quina tranquil·litat, quina autocomplaença... que no els fa falta iaia, vaja.
Però la gent viu una altra realitat més crua i més difícil que la inventada per aquests magnífics tècnics del màrqueting, pagats amb diners de tots. I quan els ciutadans escolten el que ells conten i miren el que passa al seu costat, aplega un moment en què potser els resulte inevitable comparar, sense aplegar a l’esquizofrènia. I com que la realitat és tossuda i encara sembla que podem parlar (no serà per la falta de ganes que tenen de prohibir coses crítiques a Internet i d’altres mitjans), potser la ciutadania comence a plantegar-se perquè no parlar de federalisme, inclús a partir de la Constitució, perquè no? Al cap i a la fi als EUA, Alemanya i Suïssa no els va tan malament.
O de la comarcalització, amb peles i estructuració política, com un ens ben proper al ciutadà. Arribats a aquest punt de reflexió s’hi sol també plantejar la supressió de les Diputacions, aqueixos organismes per on desapareixen milions, i llibres de comptabilitat, i ningú en dóna cap explicació vàlida. També sol sorgir, posats a fer exàmens de democràcia dogmàtica a tort i a dret, la pregunta subversiva de si caldria aplicar la Llei de Partits als qui no sols no condemnen sinó que encara s’atreveixen a lloar els beneficis (personals seus, evidentment) del franquisme. Com qui no vol.
També podríem parlar de l’ús personalista dels càrrecs, usats com a resort per engegar els processos que conduïsquen a una plataforma que possibilite el tan necessari futur d’amor i pau, privat a poder ser. O de la hipocresia d’alguns legisladors davant els maltractaments. I que conste que no ens valen les desqualificacions genèriques de “tots” els polítics, en absolut: només s’hi tracta d’alguns que, més que per la boqueta (que al capdavall resulta més sofrida que el paper) els hem de conéixer pels fets.
Abans que algú tinga la temptació de no deixar-nos parlar, parlem-ne constructivament. Però, com a ciutadans, exigint transparència i responsabilitat.
A tot açò, sembla que la campanya electoral ha començat.


La Vall d’Albaida, 17 de setembre de 2002.